dimarts, 22 de maig de 2018

La provadora de ponts




L'Unai s'ha fet gran, molt gran. Però encara troba inspiració a la natura per jugar amb la seva germana, l'Amaia. Entre els dos recullen branques seques del voltant i improvisen un 'pont', una palanca, una passera, una passarel·la... damunt d'un petit corrent d'aigua. Després de la feina, d'haver anat una bona estona amunt i avall amb fustes i d'haver intentat col·locar-les amb enginy i precisió perquè s'aguantessin sota els seus peus, l'Unai exclama: «potser seria més fàcil creuar ficant els peus a l'aigua, i ja està». L'Amaia respon: «sí, però no seria tan emocionant...».

dilluns, 16 d’abril de 2018

De Món Llibre a sant Jordi


Bola del món de Món Llibre 2018, amb les cobertes dels llibres particiants.

Aquest cap de setmana hem estat a Món Llibre amb El meu millor no amic. Malgrat que la nostra sessió de contacontes programada per dissabte es va haver de suspendre a causa de la pluja, ahir la vam poder fer davant d'un públic atent i agraït (i sota un sol de justícia!).


Explicant El meu millor no amic al Teatret Taronja de Món Llibre 2018

La part més xula, sens dubte, va ser quan al final de la sessió se'm van acostar alguns nens i nenes per dir-me que el conte els havia agradat molt.

Una de les coses que vam explicar és que en Marc Currià havia sabut dibuixar tan bé en Charlie, el nostre cocodril, perquè a Banyoles, on vivim tots dos, tenim un monstre: un drac o una víbria que viu a l'estany i que, encara que sigui de lluny, està emparentat amb el protagonista del conte. Una dada important ara que s'acosta sant Jordi i que proliferen els llibres de dracs i éssers semblants.

Aprofitem l'ocasió per dir-vos que El meu millor no amic també sortirà al carrer el dia de sant Jordi. Ens podreu trobar tot el dia a la plaça Major de Banyoles, on signarem els exemplars que calgui!


El meu millor no amic a la Biblioteca de Món Llibre de 2018

Si celebreu el sant Jordi a altres ciutats, com Girona o Barcelona, podeu anar a buscar el vostre exemplar d'El meu millor no amic a la llibreria Ulyssus (Girona), a les llibreries Pebre Negre (Barcelona), Altaïr (Barcelona) i Haiku (Barcelona), aquesta amb parada a Rambla de Catalunya amb el carrer Aragó. 

I, per descomptat, mentrestant podeu encarregar el llibre en línia i rebre'l per correu postal.

Feliç sant Jordi i bona lectura!

dijous, 5 d’abril de 2018

Fotges que se'n van

Fotges davant les barquetes de l'estany de Banyoles

La primavera arranca amb força i, a l'estany de Banyoles, moltes aus hivernants, com ara les fotges o els corbs marins, marxen cap al nord. L'any passat, a finals de febrer, abans això no passés, sovint observava les fotges davant les barquetes que hi ha al costat de l'oficina de turisme situada a la pesquera d'en Lero. I en va sortir aquest poema:

Capitanes

Les fotges costegen
vora les barques
que de matí ronsegen
prop la pesquera d'en Lero.

Porten gorra de capità
i ordenen als ànecs
que s'estiguin estany enllà
mentre elles esmorzen.

Són cridaneres,
escandaloses,
sempre les primeres
a fer qualsevol cosa.

Amb la panxa plena,
cap a l'aigua en calma 
marxen sense pena
de ser qui remena les cireres.

Fotja
Fulica atra  

Esbós d'una fotja

dijous, 22 de març de 2018

Remenat d'espàrrecs

La passejada per un entorn natural a prop de casa ens duu a descobrir plantes aromàtiques: fonoll, romaní, farigola..., que collim amb mesura, i olorem i tastem amb delit. A la llista de troballes, s'hi afegeixen espàrrecs de marge primerencs. Localitzar-los i després agafar-los es converteix en un joc divertidíssim per a l'Amaia, la seva amiga i per a mi. I, mentre els collim, parlem salivant dels ous remenats amb espàrrecs que farem quan arribem a casa.




Pel camí trobem també un munt de porqueria que altres passejants han deixat al seu pas, sobretot papers que han fet servir per eixugar-se després de fer pipí (o caca). Les nenes pensen que, a més de ser fastigós, no hi ha dret. I, llavors, ben reflexives diuen: "La natura ens dona moltes coses [continuen somiant en els ous remenats amb espàrrecs] i nosaltres [referint-se a l'espècie humana, no a elles mateixes], també n'hi donem, de coses. Però són deixalles."



dimecres, 21 de març de 2018

Engrunes

Diumenge vam anar a veure 'La nena dels pardals', de Teatre al detall, i en vam quedar enamorades; de la història, de la posada en escena, de la interpretació, de la música (a càrrec de La Tresca i la Verdesca), de les il·lustracions (de Noemí Villamuza)... Aquesta peça de teatre familiar (i mai millor dit, perquè en gaudeix tota la família: petits i grans) parla, com diu la Txell Botey al final de l'espectacle, de moltes coses. Una d'elles és la llibertat; i d'altres, són el respecte als éssers vius i al cicle natural de la vida. Llibertat i respecte, paraules sempre agafades de la mà.

Aquesta obra basada en el conte 'La niña de los gorriones', de Sara Pennypacker amb il·lustracions de Yoko Tanaka (Ed. Joventut), a banda de fer-me passar una bona estona al costat de la meva filla, em va fer connectar amb un dels projectes en què treballo últimament: poemes inspirats per la natura que envolta l'estany de Banyoles, sobretot pels ocells. Els anomeno 'poemes de l'instant', perquè l'espurna s'encén en un moment, en l'instat d'observar l'animal, i després apareix la resta. I sí, també tinc un poema dedicat al pardal, que vaig escriure la primavera passada. M'ha semblat que ara, just estrenada la primavera d'enguany i després d'haver vist aquesta magnífica obra de teatre, era el moment de publicar-lo. En el fons (i salvant les distàncies!), penso que té un missatge proper al de l'obra de teatre i del llibre.  

**Per cert, l'argument d'aquestes dues peces (llibre i obra de teatre) està basat en una història real: 'Gran Campanya contra el pardal', que succeí a la Xina de Mao als anys cinquanta del segle XX i que val la pena conèixer i no oblidar, perquè cap ésser viu no és gratuït, encara que alguna vegada ens ho pugui semblar.


El meu pardal

Engrunes

Menja les engrunes
a les passarel·les
amb total discreció.
Ventafocs dels ocells,
tan petit i marró,
ningú li presta atenció.

Estem tan avesats
a veure'l per balcons i terrats,
que si un dia marxés,
només notaríem
que ja no hi és
quan el silenci ens embolcallés.

El cant del pardal
és un regal
que sentim cada dia
pertot arreu,
però és tan abundant
que mai ningú no el veu.

Pardal
Passer domesticus