dissabte, 16 de desembre de 2017

Moltes gràcies!

Ha estat una setmana intensa. Hem fet tres presentacions seguides de dos llibres editats a casa: Islandia bajo cero. 21 historias del frío, d'Andoni Canela i Xavier Moret; i El meu millor no amic, de Marc Currià i una servidora. A la intensitat de feina, s'hi ha afegit la intensitat de les emocions: el final d'uns processos d'edició que han culminat en dos llibres esplèndids (permeteu-me aquesta opinió tan poc objectiva ;-)), l'inici d'una altra etapa, la de promoció i distribució dels llibres, el reencontre amb amics que ens donen suport incondicional en les nostres aventures editorials i el plaer d'establir noves coneixences i de contactar amb seguidors de la nostra feina (sobretot quan són nens i nenes entusiastes!).

El meu millor no amic ha estat editat en català i castellà.
He de dir que una de les parts més agraïdes de les presentacions és, precisament, el retrobament amb aquests amics i amigues que, per circumstàncies de la vida, no veus gaire sovint. Apareixen amb un somriure a la presentació en qüestió, t'entreguen el seu escalf sense condicions i valoren, com fan sempre, la teva feina amb elogis, petons i abraçades. I això no té preu! Moltes gràcies, amics i família!

No té preu tampoc el suport 'material' d'amics de tota la vida que, a més, s'impliquen en el projecte. Parlo, en aquest cas, de la Joana Pons i el Quim Folguera, que més que amics ja són família. A més de ser mecenes del nostre llibre, El meu millor no amic, ahir, 15 de desembre, ens van oferir casa seva per fer-ne la presentació. Vam presentar aquest llibre infantil sobre el cocodril marí d'Austràlia a l'Escola de Música Joana Pons, un espai on es respira la calidesa i la professionalitat de la seva directora, la Joana. Mentre preparava les coses per a la presentació, que es va fer a la sala dedicada al baríton Joan Pons, presidida pel bellíssim piano de cua de la Joana, la sentia a ella fent classes als alumnes de l'escola; amb energia, entusiasme, il·lusió i amb un gran savoir-faire! I pensava: "Afortunats, aquests nois i noies! Afortunades nosaltres, de ser avui aquí!".


Tampoc no em vull oblidar de professionals com la Nuria Salinas, l'Espe Sierra o el Pere Sin, que han intervingut en el procés d'elaboració del llibre. 

I he de dir que és també un plaer trobar-te amb gent amb qui encara no havies coincidit mai, com l'Ángel i el Fernando de la llibreria Patagonia i de l'agència de viatges Azul Marino de València, que, junt la Begoña, ens han honorat amb una hospitalitat afalagadora en la presentació d' Islandia bajo cero a la capital valenciana el 14 de desembre. I amb la mateixa hospitalitat ens va tractar una vegada més el Pep Bernades d'Altaïr el dia anterior. 

El Xavier Moret, el Fernando, l'Andoni Canela i l'Ángel a la llibreria Patagonia de València.


Però el projecte El meu millor no amic ha tingut altres padrins: els 182 mecenes que han participat en el procés de micromecenatge d'aquest llibre. Moltes gràcies a tots i totes! Alguns sou aquests amics i família incondicionals de qui parlava, i d'altres sou seguidors de la nostra feina, de la del Marc i meva, que heu cregut en el projecte sense conèixer-nos personalment. A alguns he tingut l'oportunitat de saludar-vos a la primera presentació del llibre, als altres espero poder saludar-vos un altre dia, quan sigui.

I també, sense voler fer diferències, hi ha aquells mecenes especials, que ens han donat un suport extra, perquè també creuen en la nostra feina: la llibreria Letras a la Taza de Tudela o la tripulació de Porteo Feliz de Granada. Cal fer una menció especial a Lluís Coromina de la Fundació Lluís Coromina i a Pierre-Antoine Ulmo de PAU Education, que creuen en l'art i en la literatura i també han cregut en nosaltres. Moltes gràcies!

No obstant això, som encara al punt de sortida i ens queda molt camí per recórrer. Dissabte que ve, per exemple, tornem a fer una presentació d' El meu millor no amic, aquesta vegada a Banyoles, la ciutat que ha vist néixer el projecte. En Marc Currià, l'il·lustrador, és banyolí i jo visc a Banyoles des de fa ja uns anys. Per això volem presentar en societat el nostre llibre a l'Espai Eat-Art de la Fundació Lluís Coromina (gràcies Lluís Coromina, de nou, per cedir-nos aquest espai!) el dissabte 23 de desembre a les 11.00 h. Us hi esperem a tots amb ganes: a la família i als amics incondicionals, als mecenes, als coneguts, als curiosos, i, en definitiva, a tothom qui vulgui venir. Explicarem el conte, així que no oblideu portar els vostres fills i filles, nebots i nebodes, néts i nétes, veïns i veïnes... Sou tots molt benvinguts!!!

dilluns, 4 de desembre de 2017

¡Ya está aquí 'Mi mejor no amigo'!


El álbum ilustrado Mi mejor no amigo ya está a punto de salir de imprenta. Se trata de un cuento inspirado en uno de los animales del documental El viaje de Unai: el cocodrilo marino, y nos cuenta cómo Unai y Amaia quieren hacerse amigos de él. Con ilustraciones de Marc Currià, este álbum ilustrado, además de presentarnos las características del cocodrilo marino en el norte de Australia, nos habla del valor de la diferencia.

El libro se ha editado con la colaboración de 183 mecenas. A partir del día 18 de diciembre, empezaremos a relizar los envíos a todos los mecenas. Los que lo deseen podrán recoger su libro en las presentaciones.

Lo presentamos en Barcelona el 15 de diciembre: a las 18.00h en Escola de Música Joana Pons (C. Castanyer, 23 FGC El Putxet). Y en Banyoles, el 23 de diciembre: a las 11.00h en Espai Eat-Art, Fundació Lluís Coromina (Pl. Major, 33).

Las características del libro:
24 cm x 24 cm
36 páginas
Tapa dura
Texto: Meritxell Margarit
Ilustraciones: Marc Currià
Idioma edición: catalán y castellano

Para comprar el libro, aquí


divendres, 24 de novembre de 2017

Cigonyes que no se'n van

Cada dia, de camí a l'escola, l'Amaia i jo observem la natura que ens envolta. Som privilegiades, perquè és la natura de l'estany de Banyoles, ric i bell alhora. 

Als matins, abans d'entrar a classe, ens fixem en les cigonyes que descansen en un camp, vora un estanyol que hi ha al costat de la carretera que va a Santa Maria de Porqueres. Entre la frontera de Banyoles i Porqueres, hi viu tot l'any una parella de cigonyes que té el niu per aquests topants. 

Les altres cigonyes, les de la foto, són estiuejants de més al nord, del centre d'Europa, que arriben a aquests destins amb la bonança i marxen amb el fred. Fa moltes setmanes que són aquí, a Banyoles, fent parada i fonda. Va haver-hi uns dies, quan van començar a baixar les temperatures, que les vam deixar de veure i vam suposar que ja havien emprès el vol cap al sud. Però no, no han marxat. Amb l'Amaia parlem de què el fred ha arribat massa tard i que no n'ha fet prou, i que abans això era diferent... I bla, bla, bla... Sí, parlem del canvi climàtic amb uns termes molt allunyats dels científics, però l'Amaia, que té set anys, entén de què va tot plegat, perquè n'observa les conseqüències.



divendres, 17 de novembre de 2017

Visó vora l'estany

Avui, de camí a l'escola, l'Amaia i jo hem trobat un visó americà que travessava com una bala el carril bici, des de l'estany cap a un dels recs laterals. 

El visó americà (Neovison vison) és una espècie invasora i aquest avistament ha tingut una barreja d'emoció i decepció alhora. L'emoció de veure'ns sorpreses per un animal en estat salvatge en la nostra rutina quotidiana, i la decepció de saber que aquesta espècie, introduïda per l'ésser humà, fa més mal que bé a l'hàbitat on vivim i als animals que en són propis.

I això m'ha portat a recuperar un poema que vaig escriure a un altre visó, que també em va sorprendre ara fa un parell d'anys a la vora de l'estany de Banyoles.


Esbós visó americà



Furtiu

Estirada
damunt la passarel·la de fusta
prenc el sol a l’hora justa
i, naixent dels joncs, sento una fressa
que em fa espolsar la peresa.

Intrigada,
rodo sobre mi mateixa
i, amb la panxa sobre la lleixa,
trec el cap per sota el pontó;
esbrino l’origen d’aquell so.

Descol·locada,
m’encaro a un animal pelut,
que, entre curiós i poruc,
amb la cara humida
un repte m'etziba.

Bocabadada,
sento l’essència furtiva;
m’explica que no li puc ser amiga
perquè, tot i que bonic, també és estrany
un visó americà a l’estany.

Visó americà
Neovison vison

Hivern, 2015

dimarts, 26 de setembre de 2017

Benvinguda tardor

Des de casa estant, la caiguda de les fulles i la visió d'un verderol volant amunt, amunt, van inspirar aquest poema i aquest dibuix la tardor passada.




Verda tardor

Miro com dansa
l'última fulla,
despulla
de la tardor
que avança.
Planeja, 
voleteja
amb tristor,
recança.

I es revela!
No cau al sòl,
emprèn el vol,
cap amunt!
Fulla verda
i no marró.
Qui desafia la tardor?
És un verdum,
també dit verderol.

Verderol comú

Chloris chloris