dijous, 1 de desembre de 2011

Llibres de cuina per a nens i nenes



L'hivern passat, l'AMPA de l'escola Casa Nostra de Banyoles, on estudia el meu fill Unai, em va demanar que fes un pròleg per a un receptari de cuina elaborat pels nens i les nenes d'Educació infantil i primària d'aquest centre. El llibre va sortir per Sant Jordi (2011) i no cal dir que fou un èxit rotund entre els familiars d'aquests petits xefs que presentaven un munt receptes molt apetitoses i fàcils de fer. 

La meva idea era reivindicar en aquest pròleg la necessitat (i el plaer) de convertir la cuina i tots els àpats del dia en una festa. I això no vol dir menjar pizza, patates fregides i pastís a tota hora, sinó passar-s'ho bé preparant i assaborint qualsevol plat encara que inclogui els temuts espinacs o l'odiat bròquil (dues verdures que, per cert, m'encanten!). Per escriure aquest text vaig recordar algunes estratègies que utilitzava per fer que el meu fill Unai afrontés un plat de mongetes, pèsols o espinacs amb una mica d'alegria. Per exemple, se'ns va ocórrer plantar una mongeta seca en un pot farcit de cotó (aquell experiment que, de petits, hem fet tots), deixar-la créixer i posar-hi al capdamunt el castell de paper de la Bruixa Avorrida que havia descarregat de la pàgina web de les Tres Bessones. Així, quan tocava mongeta tendra, sempre teníem a mà la mongetera màgica d'en Jack i el castell de l'ogre malvat. Per descomptat, 'La princesa del pèsol' era el conte que tocava quan fèiem patata i pèsol; i per fer empassar els espinacs, vam inventar una cançó on sortia en Popeie i la seva afició per aquesta verdura. 

Al final de l'entrada, reprodueixo el pròleg per si el voleu llegir. I, de pas, us recomano un parell de llibres de cuina per a infants que m'han vingut al cap en parlar del receptari de Casa Nostra. 




El primer llibre és un clàssic (si és que d'una edició del 2001 se'n pot dir així; però quan us digui qui és el protagonista ho entendreu...). Es tracta d' 'El correu flotant d'en Fèlix. Una llebre menuda col·lecciona receptes de cuina d'arreu del món', d'Annette Langen i Constanza Droop, publicat per l'editorial Acanto i saldat no fa gaire a Happy Books (per això, no sé si aquesta edició es pot trobar ja fàcilment). La petita llebre de peluix Fèlix, protagonista d'altres títols molt reeixits, i la seva amiga Sofia presenten un munt de receptes d'arreu del món d'una forma molt atractiva, tot incloent cartes que el lector  podrà obrir personalment. 

L'altre llibre és 'Gaudeix cuinant', de Mercè Segarra, il·lustrat per Rosa Maria Curto i publicat per Edebé l'any 2010. He de dir que és un llibre que m'ha sorprès molt agradablement: recull receptes que ben segur agradaran als nens i les nenes (pasta, pizza, postres...), però dóna opcions que van molt més enllà de les receptes típiques d'aquests plats tan sabuts i, sovint, introdueix aquests ingredients que els pares i les mares reivindiquem: les famoses fruites i verdures però també productes normalment poc presents a la cuina per a infants com el curri, l'alvocat, les panses, etc. Les receptes estan presentades de forma realment senzilla, perquè siguin els nens i les nenes qui les llegeixin i les portin a terme. Les il·lustracions també són molt encertades i, a més d'acompanyar el text, ajuden a comprendre el desenvolupament de cada recepta.



Pròleg del llibre 'I avui què toca per menjar? Llibre de receptes per fer en família'. Banyoles: AMPA Escola Casa Nostra, 2011.

Menjar amb alegria
    Aquesta és la història de la Margarida, que deia que tenia nom de pizza perquè li agradava molt menjar. Però no, no us la imagineu amb una fam pantagruèlica tot endrapant banquets dignes del Fort Farell o dels tres gegants d’En Pere sense por. La Margarida, que també tenia nom d’un tipus de pasta semblant als llacets o als espirals, simplement gaudia menjant. S’ho passava d’allò més bé assaborint plats com una amanida amb formatge de cabra, una orada al forn o uns bombons de figues seques. Ara bé, no sempre havia estat així.
    Temps enrere passava hores i hores asseguda de mala gana davant la taula immensa del menjador. En realitat, la taula no era tan grossa, però la seva perspectiva infantil feia que semblés un camp de futbol inacabable amb uns marges que li arribaven ben bé sota la barba. Per això era inevitable que les partícules oloroses que emanaven dels plats que els seus pares li preparaven inundessin les seves diminutes narius i l’atordissin fins a arribar a extrems com el del vespre que ara us explicarem, quan, per primer cop en molt de temps, la Margarida es va haver d’enfrontar tota sola a una bona ració de patata i bleda.
    Davant d’aquell plat, a la pobra Margarida se li va fer un nus a la gola que no deixava passar ni una gota de saliva més enllà de la campaneta. Però la culpa no era tota de l’olor de bleda bullida, no. Els arguments que esgrimien els seus pares perquè s’acabés el sopar feien que sentís una pressió al pit cada cop més intensa. “Si no menges, no et faràs gran.” “Has de menjar de tot per créixer forta i sana.” “Les bledes porten unes vitamines imprescindibles per fer funcionar el cervell i fer sortir pèl a les cames.” Però això només era el principi.
     El nus de la gola es va estrènyer i l’angoixa instal·lada al pit va començar a repicar com la cua d’un peix fora de l’aigua quan el pare li va voler canviar un tronxo de bleda per un gomet verd o mitja patata per una sortida en bici. I encara va ser pitjor quan l’àvia, que tenia la virtut d’aparèixer del no-res, li va recordar allò de “en el temps de la guerra haurien donat gràcies de poder menjar unes bledes com aquestes”. I per si no n’hi hagués prou encara hi va afegir: “Margarida, reina (això ho deia pensant en la reina italiana Margarida de Savoia, que va inspirar la pizza que porta aquest nom), al món, hi ha molts nens i nenes que no tenen res per menjar. I tu fas fàstics a un bon plat de vianda com aquest”.
    La Margarida tenia ganes de plorar. Arribats a aquell punt, menjar-se les bledes tenia més a veure amb un ritus iniciàtic que amb cap altra cosa. La Margarida pensava que si no engolia aquell plat, no seria una dona de profit el dia demà, el cervell li funcionaria a mitges, no li sortirien pèls a les cames (això, ben mirat, podia convertir-se en un avantatge…) i, a més, seria una insolidària. Ara mateix, el que li passava pel magí era que menjar-se aquell plat de bledes podia ser tan terrible com caminar per sobre d’unes brases ardents o passar una setmana de supervivència a la selva: segur que coïa, però la faria ser gran. I, amb els ulls com a plats, escodrinyava cada tros de verdura. Realment, aquelles bledes feien por. Tanta com la gola del llop.
    Aleshores, va mirar el pare i la mare. Els veia vestits de tortugues ninja, de domadors de feres, de lluitadors de sumo, de mosqueters i de senyoreta Rottenmeyer (sobretot quan els arguments persuasius ja no funcionaven i començaven a posar a prova les seves dots d’estrategs militars: “Quedaràs dos dies sota arrest domiciliari si no t’ho menges”). Eren personatges durs de pelar, tant com una nou de macadàmia, un coco o una figa de moro.
    El pas següent eren les negociacions i sempre hi havia una oferta irrevocable. Aquesta vegada van recórrer a allò tan típic de “no t’aixecaràs de la taula fins que, com a mínim (i el ‘com a mínim’ sempre el subratllaven amb molt d’èmfasi), t’hagis menjat la meitat del plat”. I a continuació, van fer allò que tanta ràbia provocava a la Margarida: dividir el contingut del plat en dues parts dubtosament iguals tot rascant el fons de la vaixella amb la forquilla. La Margarida es va encongir encara més en el seu seient i la barbeta gairebé va tocar el menjar. “I si ara només em surten pèls a una cama?”, es va preguntar.
    Però, en aquell precís instant, unes espurnes com les que fan les bengales acabades d’encendre van inundar la sala. Tatxan! Del no-res, com l’àvia, va aparèixer la Fada de les Bledes Bullides, que era un tipus de fada d’aquelles que sempre fan tombar la truita a la meitat del conte, d’aquelles que tenen l’habilitat de saber sofregir les bledes amb una deliciosa cansalada virada o d’afegir un arrebossat ben cruixent als tronxos més gruixuts.
    I aquesta fada, que en comptes de vareta duia una cullera de fusta, va explicar a la Margarida i als seus pares que menjar, i saber-ho fer bé, és una cosa necessària per a la nostra subsistència i el bon funcionament de l’organisme. Però que també pot ser una cosa divertida, una autèntica font de plaer. “I vet aquí el secret!”, va concloure el seu discurs tot movent-se al voltant de la taula grossa com un camp de futbol amb tanta energia com el Capità Enciam.
    Llavors, la Fada BB va tocar el plat de la Margarida amb la seva vareta-cullera i hi van aparèixer faves i pèsols. “Quin canvi!”, la Margarida va sospirar amb ironia. Però la fada no es va encongir i es va posar a cantar Julivert meu. Els llegums, encantats, van començar a saltar i ballar per damunt del plat i la Margarida, que no podia creure el que veia, va badar una boca tan grossa com la d’un cocodril. Les faves, els pèsols i les bledes van anar tirant gargamella avall sense fer cap esforç i, aviat, la Margarida va tenir la panxa plena d’alegria. Se sentia contenta com un gínjol o com un pèsol d’aquells que acabava d’empassar-se al ritme de la cançó popular.
    A partit d’aquell dia, la Margarida esperava que cada àpat fos una festa com la que li havia presentat la Fada BB. Si ella no apareixia, la nena, els seus pares o l’àvia, inventaven la manera de passar-s’ho d’allò més bé; primer a la cuina, tot preparant els diferents plats, i després a la taula, quan tocava menjar-los.
    Explicaven el conte de La mongetera màgica cada vegada que hi havia mongetes per sopar o l’altra versió de la mateixa història, Fava, favera, si havien cuinat faves. Fins i tot, un dia a l’àvia se li va acudir plantar un mongeta seca en un pot de iogurt i, un cop la mongetera va haver brotat i crescut, al damunt hi va col·locar un petit castell que havia construït a partir d’un retallable que s’havia baixat d’Internet. La Margarida i la seva família imaginaven que allà dins hi vivia aquell ogre golafre propietari de la gallina dels ous d’or. També feien volar coloms tot empescant-se els menús impossibles que l’ogre endrapava mentre en Jack (en Joan o en Jan… segons el dia) l’espiava amagat des de darrere d’un sac de farina.
    Quan hi havia pèsols, a més de cantar Julivert meu com la Fada BB, recordaven La princesa del pèsol. Feien brownies, cagallons de xocolata i pastís de maduixa tot pensant en la casa de la bruixa de Ton i Guida, i enfornaven pomes tot burlant-se de la madrastra de La Blancaneu i els set nans. La col d’En Patufet no podia faltar a la sopa de caldo, i les cistelles dels pícnics de ca la Margarida, plenes de coques, creps, flams i galetes, no tenien res a envejar al berenar de l’àvia de La Caputxeta vermella.
    I així van anar passant àpats i contes fins que la Margarida es va fer gran i, a més de pèls a les cames, va aconseguir la fórmula màgica per menjar sempre més amb alegria. Una fórmula que, si pareu atenció, podreu trobar en cadascuna de les pàgines que vénen a continuació. I si no us ho creieu, feu la prova: obriu el llibre, poseu-vos el davantal i prepareu-vos per remenar les cassoles!
            I conte cuinat, conte menjat.

Més enllà del conte…
    Aquest petit relat ens explica com la Margarida va aprendre a estimar el menjar. Ja us hem dit que això no significava que mengés molt, sinó que ho feia de gust, amb plaer. I aquest hauria de ser, precisament, l’objectiu de tots els pares i les mares; que els nens i les nenes s’acostin al menjar amb ganes, amb curiositat. Comprar, cuinar, parar taula i, per descomptat, assaborir cada àpat, pot ser una autèntica aventura i hauríem d’aprofitar les oportunitats que ens ofereix cadascuna d’aquestes etapes relacionades amb la cuina per mirar d’engrescar els nostres fills a menjar amb alegria, una actitud imprescindible perquè adoptin un bons hàbits alimentaris que, a la llarga, transcendiran en la seva salut.
    És clar que no podem pretendre, com volia Pepe Carvalho (el cèlebre personatge de Vázquez Montalbán), que els nens i les nenes tinguin un gran interès per plats com els calamarsons amb la seva tinta o, com desitjaven els pares de la Margarida, que facin festes davant d’un plat de bledes bullides. Ni tan sols, com somiem nosaltres, cal esperar que els agradi absolutament tot. Però sí que podem intentar que els vingui de gust tastar els senzills calamars a la romana, la pasta amb espinacs o les hamburgueses vegetals que recull aquest receptari elaborat pels nens i les nenes de primària de l’Escola Casa Nostra de Banyoles.
    En aquest cas, potser no es tracta de trobar un conte que introdueixi cada plat (o potser sí?), sinó de crear la nostra pròpia història mentre som a la cuina amb les mans a la massa. Deixem que els nostres fills mesurin, aboquin, barregin, remenin, amassin, ratllin, triturin, arrebossin, untin, amaneixin, decorin… i que ho facin a la seva manera. El secret, com en moltes altres parcel·les de la vida, és permetre que els infants participin activament en tots aquests processos i que aprenguin, com deia la Fada BB, que preparar un plat i després menjar-lo també pot ser divertit.
    Això és, en definitiva, el que proposa aquest llibre que ara presentem. Un llibre que, sens dubte, trobareu de molt bon menjar i fàcil de pair.

Bon profit!

©Meritxell Margarit i Torras