L'AVENTURA D'APRENDRE


D'acampada amb l'Unai i l'Amaia a les muntanyes de Riaño (León). Foto: ©Andoni Canela


L'aventura d'aprendre (declaració d'intencions, més o menys)

Arran dels projectes educatius en els quals vaig treballar durant la volta al món que vaig fer amb la família (Learning in the Wild) i de la nostra manera de fer com a família, han sorgit moltes converses en el meu entorn professional i vital sobre educar els infants a prop de la natura

Sovint, em pregunten sobre els efectes (positius) que l'opció de fer vida a l'aire lliure i a prop de la natura té sobre els meus fills. I, en aquestes converses, sempre acaben sortint les investigacions i les teories de bons pedagogs que expliquen com aquest contacte porta a un creixement més sa, més feliç, més ric… 

Després d'haver parlat molt d'aquests autors i dels seus llibres, d'haver-ne llegit articles, entrevistes, ressenyes… la feina se m'havia acumulat damunt la taula (o, al cap, quan no he tingut escriptori fix). Volia llegir-me tots aquests llibres que expliquen coses en les quals jo també crec i que observo en el meu dia a dia.

Però hi he renunciat. He decidit no llegir res més perquè no vull teoritzar més. La nostra manera d'educar, de viure amb els nostres fills, no està basada en cap teoria, filosofia o corrent educatiu concret, sinó en la nostra manera de veure el món i gaudir de la vida. 

Ara per ara, penso que el nostre aprenentatge ha de ser una cosa pràctica, sustentada en els valors i criteris que tenim com a persones i família, en les nostres ganes d'experimentar, de ser creatius i de viure com més ens agrada.

I, per tant, constatar com la natura intervé en el nostre procés de creixement (com a infants, com a família, com a adults, com a pares i mares… ) també ha de ser una cosa empírica. Vull provar-ho, veure-ho, tocar-ho, sentir-ho, pair-ho… per mi mateixa. I explicar-ho. Més tard, si cal, ja teoritzarem.